La nota diu que la seu s’ha triat després d’analitzar set ofertes i que la Federació hi ha treballat amb SELA, l’empresa saudita que col·labora en el torneig des que es disputa a l’Aràbia Saudita. També hi diu que el 2028 la Supercopa hi tornarà, perquè el 2027 el país organitza la Copa d’Àsia en dates coincidents.
Dit d’una altra manera: Istanbul és una excepció de calendari, no un canvi de model. I el contracte que ho sosté tot és el mateix que l’abril del 2022 va fer que durant una setmana sencera la premsa d’aquest país només tingués dos noms al cap.
El punt de partida
Dilluns 18 d’abril del 2022, El Confidencial publica els Supercopa Files: àudios privats del 2019 entre Gerard Piqué i Luis Rubiales, aleshores president de la Federació, negociant portar la Supercopa a l’Aràbia Saudita.
Les xifres que se’n desprenen són conegudes. La Federació es garanteix quaranta milions per edició. Kosmos, l’empresa de Piqué, en cobra quatre per edició en concepte d’intermediació.
Àudio de Gerard Piqué a Luis Rubiales filtrat per El Confidencial.
El que ens interessa aquí no és el contracte, sinó el que va passar les quaranta-vuit hores següents. Perquè hi ha tres decisions de comunicació que valen com a manual.
Error 1. Tenir avís i no preparar res
La Federació sabia què venia. Quatre dies abans de la publicació, el 14 d’abril, havia denunciat públicament un atac informàtic i parlava d’una acció organitzada per revelar informació confidencial.
Público, 14 d’abril de 2022.
Tot i així, el dia de la publicació no hi ha portaveu ni compareixença: només una nota defensant que l’operació havia estat neta i clara. Rubiales no dona la cara fins dos dies més tard.
RTPA, 18 d’abril de 2022.
La conseqüència és previsible. Durant quaranta-vuit hores, l’única versió que circula és la dels àudios. I quan finalment arriba la resposta, ja no serveix per explicar: només per desmentir.
La recerca en comunicació de crisi té un nom per a aquesta situació: stealing thunder, robar el tro. El van introduir Arpan i Roskos-Ewoldsen el 2005 i descriu una idea contraintuïtiva: quan una organització sap que li publicaran una mala notícia, li convé publicar-la ella primer. Els estudis són clars. Qui s’avança guanya credibilitat, rep menys cobertura i, quan la rep, la rep amb un enquadrament menys hostil. La lògica és senzilla: la informació que et donen sense demanar-la val menys que la que has hagut de destapar.
An-Sofie Claeys hi afegeix que: robar el tro no consisteix a respondre de pressa quan ja t’han enxampat, sinó a explicar-ho tu abans que ningú ho sàpiga. En les seves paraules, “stealing thunder is not just about a quick response, but about a spontaneous revelation” no és qüestió de respondre ràpid, sinó de revelar naturalment.
Error 2. Respondre massa a prop del cop
Piqué fa exactament el contrari. Aquella mateixa nit es connecta al seu canal de Twitch i respon durant una hora, sense plató ni gabinet.
Vídeo de Diario AS de la compareixença en directe de Gerard Piqué.
La rapidesa és un encert i el canal propi també. El problema és el que ve després: de matinada entra en directe a El Partidazo de la COPE i acaba discutint amb Juanma Castaño amb el cas encara calent.
Encreuament amb Juanma Castaño, El Partidazo de COPE, 18 d’abril de 2022.
William Benoit va classificar les estratègies per defensar una imatge danyada en cinc grans categories: negar els fets, evitar assumir-ne la responsabilitat, reduir l’ofensa, comprometre’s a corregir-la i demanar disculpes. Coombs va ordenar aquestes respostes segons el seu grau d’acomodació, des de les menys fins a les més orientades a atendre les persones afectades. En l’extrem menys flexible hi ha atacar l’acusador, és a dir, respondre a una crítica qüestionant la persona que la formula en lloc d’abordar el problema.
Això és precisament el que passa a la ràdio: Castaño pregunta pel conflicte d’interessos, però Piqué no entra en el fons de la pregunta, sinó que qüestiona qui li fa la pregunta. A diferència del primer error, aquí el problema no és ni el canal ni la rapidesa de la resposta, sinó l’estratègia escollida sota pressió. Una compareixença preparada hauria permès evitar aquesta resposta. L’endemà, de fet, els titulars no se centren en els seus arguments, sinó en la frase de la discussió.
Error 3. Tres veus, tres relats
Fixem-nos en com explica cadascú el mateix contracte. La Federació parla de transparència i de xifres. Piqué parla de legalitat, i arriba a admetre que es pot debatre la moralitat mentre insisteix que l’única il·legalitat és la filtració. I Rubiales, quan compareix el dia 20 a Las Rozas, aguanta dues hores i mitja centrant-ho tot en un tercer tema: qui li va robar el mòbil.
Coombs assenyala dues regles bàsiques en una resposta inicial a una crisi: actuar amb rapidesa i mantenir tots els portaveus alineats. És el que la literatura coneix com el principi d’una sola veu. No vol dir que tothom hagi de repetir exactament el mateix, sinó que tots han de transmetre un mateix marc i una mateixa interpretació dels fets. Quan hi ha versions contradictòries, el públic n’acaba escollint una.
En aquest cas, però, hi ha tres persones parlant d’un mateix contracte. Quan donen versions diferents, l’organització perd el control de la història i són els mitjans qui acaben decidint com explicar-la.
El balanç
Un va sortir en cinc hores pel seu canal. L’altre en quaranta-vuit, per la via oficial. Cap dels dos va aconseguir que es parlés del que ell volia.
La causa segueix oberta i no hi ha cap condemna. Però comunicativament fa temps que sabem com va acabar aquella setmana: no es va recordar cap de les dues explicacions. Es van recordar els àudios.
Deixa un comentari